TEMA 3: SISTEMA ESCOLAR I PEDAGOGIA A ESPANYA I A CATALUNYA

TEMA 3:

SISTEMA ESCOLAR I PEDAGOGIA A ESPANYA I A CATALUNYA.

1er terç del segle XX.

La institución libre de enseñanza. La Renovació Pedagògica a Catalunya.

Las Cortes de Cádiz, constitución liberal de 1812 en la España ocupada por Napoleón.

Informe Quintana de 1813 (siguiendo a Condorcet):

Igualdad, Universidad (Institución tan igual i completa como las circunstancias lo permiten), Uniformidad, Gratuidad, Libertad de Enseñanza.

El Ministerio de Fomento. Moyano Ley de 1857: estructura del sistema escolar (primaria, bachillerato y universidad). Los principios, según los gobiernos progresistas o conservadores. Disputas: Gratuidad, obligatoriedad, libertad de cátedra, libertad de creación de centros, la escuela católica/laica. Constitución Monárquica de 1876.

INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA:

Es una reforma social y cultural de España, a través de la Formación Científica y Cultural.

También llamada ILE, fue un intento pedagógico realizado en España, inspirado en la filosofía de Karl Christian Friedrich Krause (Krausismo), tuvo una repercusión en la vida intelectual de la nación y desempeñó una labor de renovación. Fue fundada en 1876 por un grupo de catedráticos, separados de la Universidad Central de Madrid por defender la libertad de cátedra y negarse a ajustar sus enseñanzas a los dogmas oficiales en materia religiosa, política o moral.

En consecuencia, tuvieron que proseguir su labor educativa al margen del Estado creando un establecimiento educativo privado laico, que empezó en primer lugar por la enseñanza universitaria y después se extendió a la educación primaria y secundaria.

Apoyaron el proyecto los intelectuales más progresistas del país: Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio y otras personalidades comprometidas en la renovación educativa, cultural y social.

A partir de 1881 empezaron a formar parte del cuerpo docente de la Institución profesores formados en ella (Manuel Bartolomé Cossío, que sucederá a Giner al frente de la ILE, Ricardo Rubio, Pedro Blanco, Ángel do Rego…), cuya labor afianzará el proyecto institucionista y garantizará su continuidad.

Francisco Giner de los Ríos: Museo Pedagógico Nacional. Congreso Nacional de Educación. Junta de Ampliación de Estudios. Ministerio de Instrucción Pública 1901 (Fomento). La ILE influye.

Francisco Giner de los Ríos (Ronda, Málaga (España); 10 de octubre de 1839 – Madrid (España); 17 de febrero de 1915), filósofo, pedagogo y ensayista español. Discípulo de Julián Sanz del Río y fundador y director de la Institución Libre de Enseñanza.

Francisco Giner de los Ríos

Influencia: El propósito de Giner de los Ríos fue regenerar el país a través de las conciencias, la revolución de las conciencias. Quería crear hombres íntegros, cultos y capaces, en base a la idea de que los cambios los producen los hombres y las ideas, no las rebeliones ni las guerras. Tras la guerra civil española todo lo que tenía que ver con Giner, por su corriente de pensamiento, fue prohibido por el régimen franquista, lo que ha hecho que se pierda gran parte de su obra. Durante la dictadura la enseñanza pasó a estar controlada por el régimen franquista, haciendo que la mayoría de los seguidores de Giner desaparecieran. No obstante, existen algunos colegios en España que están retomando los principios pedagógicos de Giner adaptados a los nuevos tiempos.

Principios Pedagógicos: Comparan la pedagogía de Giner a la de una escuela socrática, en la que el profesor influye en sus alumnos no por su autoridad, sino por su conocimiento, su sabiduría. La relación entre los alumnos y el profesor era íntima, cercana, familiar, para así poder influir mejor en su conciencia. Era una escuela eminentemente práctica, en la que cada alumno tenía un cuaderno (y no un libro académico) con el que trabajaba. Los exámenes memorísticos no existían. Las excursiones eran frecuentes, a museos de todo tipo, a fábricas, al campo, etc. Estas excursiones llegaban a durar varios días incluso, y muchos antiguos alumnos las recordaban con gratitud. Una de las más recordadas era una que llevó a los alumnos andando desde Madrid a Lisboa.

Manuel Bartolomé Cossío: Residencia de estudiantes. Primero fue discípulo y luego profesor. Reforma de las Escuelas Normales de maestros. Escuela Superior de Magisterio e inspectores de Profesores (pedagogía).

Manuel Pedro Bartolomé Cossío (Haro, La Rioja, 12 de febrero de 1857 - Collado Mediano, Madrid, 1 de septiembre de 1935), pedagogo krausista español e historiador del arte, perteneciente a la Institución Libre de Enseñanza.

Labor: Profesor de Historia del Arte en la Universidad de Barcelona y catedrático, luego de Pedagogía Superior en Madrid y Director del Museo Pedagógico. Fue una figura fundamental en la Institución Libre de Enseñanza después de la muerte de Francisco Giner de los Ríos. Fue una gran autoridad en pedagogía hasta el punto de que todavía hoy su obra sigue constituyendo una auténtica referencia en la pedagogía. Sus escritos sobre esta materia están publicados en diversas revistas, pero sobre todo en el Boletín de la Institución Libre de Enseñanza. Sólo parte de ellos se recogieron en el volumen titulado De su jornada (1929). Como historiador del arte se le debe, fuera de su gran tratado Summa Artis en colaboración con José Pijoán, un libro muy importante, El Greco (1908), biografía y estudio artístico que contuvo muchos datos nuevos y una interpretación renovada del genial pintor y fue fundamental en su revalorización en el siglo XX, muy distinta a la que dominó en los anteriores.

Lorenzo Luzuriaga: Misiones Pedagógicas. Textos pedagógicos.

Lorenzo Luzuriaga Medina (Valdepeñas, provincia de Ciudad Real, 29 de octubre de 1889 - Buenos Aires, 1959), pedagogo español. Hijo, hermano y sobrino de maestros "no se puede pedir más pedagogía", escribió, cuando murió su padre, un maestro nacional, se instaló con su madre en Aravaca (Madrid). Estudió Magisterio en Madrid, donde asistía en 1908 como alumno libre al aula de Francisco Giner de los Ríos, y en la Escuela Superior de Magisterio (creada en 1909), donde tuvo por profesor a José Ortega y Gasset y que cumplía la función de formar a los profesores de las Escuela Normales y a los Inspectores de Enseñanza Primaria, título que también obtuvo Luzuriaga. Amistó también con Manuel Bartolomé Cossío, en cuyo Museo Pedagógico Nacional colaboró, y fue alumno y maestro de la Institución Libre de Enseñanza. En 1913 la Junta de Ampliación de Estudios le concedió una beca para estudiar en Alemania; allí estuvo dos años en las Universidades de Marburgo, Jena y Berlín. A su regreso se incorporó a la Liga de Educación Política. Le designaron inspector agregado al Museo Pedagógico de Madrid y jefe de publicaciones de dicha entidad. Colaboró en la revista del Novecentismo o Generación del 14 España, en el Boletín de la ILE, en El Socialista y, entre 1917 y 1921, en el periódico El Sol, en una sección que aparecía los lunes bajo el título de "Pedagogía e Instrucción Pública". En 1922 fundó la Revista de Pedagogía, fundamental en la disciplina durante la anteguerra civil. Durante la segunda República fue catedrático de pedagogía en la Facultad de Filosofía y Letras de Madrid y se exilió en Gran Bretaña y Argentina tras la Guerra Civil Española, en 1939. Ese mismo año apareció en Buenos Aires su traducción de Experiencia y educación de John Dewey. Fue profesor en la Universidad Nacional de Tucumán y se trasladó luego a Buenos Aires en 1944, donde empezó a trabajar como director de la Colección Pedagógica de la editorial Losada, cuyo comité de lectura era un nidal de refugiados republicanos españoles. Tradujo además Mi credo pedagógico y otras obras más de John Dewey, cuya filosofía pedagógica había contribuido a difundir en España desde 1916 junto con Domingo Barnés y Eugenio d'Ors, y también vertió al castellano otras obras de Kirpatrick, Bühler y Wilhelm Dilthey. Fue profesor y vicedecano de la Universidad de Tucumán. Entre 1954 y 1955 dio clases en la Universidad Central de Caracas y en 1956 regresó a Buenos Aires, siendo profesor de Didáctica e Historia de la Educación en la Facultad de Filosofía y Letras.

Luzuriaga llevó a cabo una intensa actividad publicista en temas de educación. Difundiendo en España las ideas del movimiento de la Escuela Nueva, sobre todo a través de la Revista de Pedagogía que él fundó en 1922. Participó activamente en la política educativa de la Segunda República española, cuyo programa escolar (escuela única, activa, pública y laica) fue resultado de una lucha larga y tenaz que llevó consigo un profundo sentido de renovación política y técnica de la educación como sistema y de la metodología y los instrumentos al servicio de los educadores.

La escuela única, su obra más característica y famosa, se publica en 1931 en plena vorágine fundacional republicana. El concepto de escuela única será una alternativa renovadora e incluso revolucionaria, en un momento de confianza plena en la capacidad transformadora de la educación. Será un intento cargado de utopismo de renovar las estructuras educativas con el fin de unificar en la escuela lo que la sociedad divide. Junto a una reforma de orden externo, el autor propone aquí también una profunda renovación de la escuela en el orden interno, asumiendo los métodos pedagógicos y las técnicas didácticas de la escuela activa.

ESCOLA CATALANA I LLIUREPENSADORA A CATALUNYA:

Francesc Flos i Calcat: Inventa el col·legi Sant Jordi (1898), era un atrevit perquè va crear la primera escola en català. Crea l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1899).

Francesc Flos i Calcat (Arenys de Mar, 1856 - Barcelona, 1929). Pedagog, cal·lígraf i escriptor. Fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, del col·legi Sant Jordi i altres escoles. Destacà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d'ensenyament de la gramàtica catalana als infants.

Va néixer a Arenys de Mar, al Cafè d'en Flos (a la Riera). Als anys 20 descobrí la seva vocació de pedagog en una escola del Masnou, on feia de professor de dibuix. Al cap de tres anys, en aconseguir el títol de magisteri, va obrir el seu propi col·legi, també a El Masnou. L'Ajuntament de Barcelona el nomenà cal·lígraf de l'Exposició Universal, però no deixà de treballar per aconseguir un ensenyament en català. Finalment, fundà el Col·legi Sant Jordi, al carrer Sant Honorat, a Barcelona, que s'inaugurà el 1898 amb el propòsit de treballar per la causa cultural de Catalunya mitjançant una ensenyança catalana basada en el model pedagògic d'ensenyar jugant. D'altra banda, publicà diversos llibres i edità el primer mapa mural de Catalunya basat en les comarques (1906). L'any 1899 fundà l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. A més de noves biblioteques, cerà la Granja Escolar per tal que els infants experimentessin a l'aire lliure.

En morir el pedagog, l'escola canvià de nom i passà a dir-se Escola Flos i Calcat fins que el 1939 la dictadura franquista l'obligà a tancar les portes definitivament. A Arenys, en no poder-se instituir el seu nom en cap escola, es va aconseguir, si més no, de posar-lo a una plaça i a l'Agrupament Escolta.

Francesc Ferrer i Guàrdia: Crea l’Escola Moderna (1901). Escola laica, científica i cultural. Va ser executat a causa de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) per ser lliurepensador, anticlerical i llibertari. Va voler fer una escola per treballadors (obrers), però el català no era gaire important. I va decidir fer l’escola moderna.

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 10 de gener 1859 – Barcelona, 13 d'octubre 1909), va anar un famós pedagog llibertari espanyol. Ferrer Guàrdia va recollir la tradició moderna iniciada per Rousseau al segle XVIII, contrària a l'autoritat i a la cosmovisió religiosa, per adaptar-la a l'anarquisme i el lliure pensament que floria a les ciutats industrials. De família molt catòlica, Ferrer va reaccionar com anticlerical i va ingressar en la lògia mesònica Veritat de Barcelona. Va ser enviat per la seva família a treballar a Barcelona, on va entrar com a aprenent en un comerç de farines en el districte de Sant Martí de Provençals, l'amo del qual li va inscriure en classes nocturnes i li va iniciar en els ideals republicans. De formació autodidàctica, va estudiar a fons la doctrina de Francisco Pi i Margall i les tesis internacionalistes. Va recolzar en 1886 el pronunciament militar del general Villacampa, partidari de Ruiz Zorrilla, la finalitat del qual era proclamar la República, però en fracassar aquest va haver d'exiliar-se a París, acompanyat de Teresa Sant Martí, amb la qual va tenir tres fills. Va subsistir fent classes de castellà i exercint com a secretari sense sou de Ruiz Zorrilla. Fins a la dècada de 1890 va continuar sent republicà, però a partir de llavors comença un viratge cap a l'anarquisme. Va participar en 1892 al Congrés Universal de Lliure pensament organitzat a Madrid (també conegut com a Congrés Lliurepensador Madrid de 1892) per la Federació Internacional de Lliure pensament (amb seu a Brussel·les). En 1893 se separa i en 1899 es casa amb Leopoldine Bonnard, mestra lliurepensadora, amb la qual recorre Europa. En aquest temps va aprofitar per concebre els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en els seus projectes i coneix a un grup d'anarquistes i anarcosindicalistes (Jean Greu, Jean Jaurés, Federico Urales o Anselmo Lorenzo), que li influeixen decisivament en el seu pensament. Una quantiosa herència (un milió de francs) d'una antiga alumna, va fer possible que pogués dur a terme el seu projecte a la ciutat de Barcelona, on inaugura al 1901 l'Escola Moderna, un projecte pràctic de pedagogia llibertària, que li va implicar l'enemistat amb els sectors conservadors i amb l'Església Catòlica, que veien en aquestes escoles laiques una amenaça als seus interessos. L'Escola Moderna promoguda per Ferrer funciona a Barcelona des de 1901 fins a 1909, període en el qual es clausura repetides vegades i sofreix la persecució dels sectors polítics i religiosos de la ciutat. Va tenir escolaritzats a més d'un centenar de nens de tots dos sexes, practicant-se la coeducació, una cosa inèdit en aquells temps, complementant-se amb la publicació d'un butlletí, xerrades i Universitat Popular per als adults, recitals i teatre. A les seves aules no s'impartien ensenyaments religiosos però sí científiques i humanistes, es fomentava la no competitivitat, el pensament lliure i individual, l'excursionisme al camp i el desenvolupament integral del nen.
Va intentar tornar a obrir l'Escola Moderna, però no li va anar possible i a l'any següent es va traslladar a França i a Bèlgica; en aquest últim país va fundar la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància, el president de la qual honorari era Anatole France. En 1908 edita la revista de la Lliga L'Ecole rénovée a Brussel·les, però posteriorment la trasllada a París, on reprèn l'activitat de la seva editorial i continua editant el butlletí de l'Escola Moderna.
En 1909 es troba a Barcelona i és detingut, acusat d'haver estat l'instigador de la revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Una revolta anticlerical, després de la qual Ferrer, a causa de les seves poques amistats estratègiques, va ser declarat culpable i el 13 d'octubre de 1909 va ser afusellat en el fossat de Santa Amalia de la presó del Montjuïc.

LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA A CATALUNYA (1906-1939):

Joan Bardina: Escola de mestres.

Joan Bardina i Castarà (Sant Baudilio de Llobregat, Espanya, 27 de maig de 1877- Valparaíso, Xile, 10 de juliol de 1950), pedagog, empresari i escriptor polígraf espanyol. Persona de profunds ideals catalanistes i federalistes, va ser militant Carlista. Es va doctorar en filosofia i lletres per la Universitat de Madrid. L'edició del diari El Mestre Tites li va portar problemes, multes i suspensió (1900).
Va ser un notable estudiós del carlisme, però no es va limitar a investigar com a erudit les bases fonamentals del mateix, sinó que va participar activament en el moviment. Al 1902, Bardina va ser detingut per uns articles escrits en La Barretina, i alliberat ràpidament. L'amistat de Bardina amb el governador de Barcelona (era professor particular del seu fill) va facilitar l'alliberament. Autor d'un tractat de gramàtica catalana amb el títol de Estudis gramaticals (1906). La seva ciutat natal li va dedicar un carrer i un col·legi de la mateixa porta el seu nom.
En l'àmbit acadèmic, va ser professor de Dret del Treball a la llavors Escola de Dret de Valparaíso de la Universitat de Xile, actual Escola de Dret de la Universitat de Valparaíso.

Pau Vila: Escola Horaciana.

Pau Vila i Dinarès va néixer a Sabadell (Barcelona), el 29 de juny de 1881 i va morir a Barcelona, el 16 d'agost de 1980, als 99 anys d'edat. Va ser un destacat pedagog, investigador i escriptor espanyol que es va destacar en el camp de la Geografia, no només a Catalunya (Espanya), sinó també a Colòmbia i, sobretot, a Veneçuela.

De família de teixidors, ofici que practicava una gran part de la seva ciutat natal i que el propi Pau Vila va exercir en la seva joventut, va passar a l'ensenyament, quan en 1902 va entrar com a mestre en l'Ateneu de Badalona. En 1905, després d'uns contactes frustrats amb l'Escola Moderna de Ferrer Guàrdia, va crear la Fundació Horaciana d'Ensenyament, de la qual va anar director durant diversos anys. El seu primer llibre, es titulava Geografia Física i Astronòmica: està redactat en forma de diàleg entre un nen i el seu mestre i es desenvolupa descrivint les excursions que tots dos realitzaven. En aquest llibre poden veure's les influències pedagògiques de Rousseau, Pestalozzi i Claparede, el seu gran amor per la naturalesa i la seva enorme vocació per la docència. Pau Vila, era de caràcter autodidacte i emprenedor. En 1912 va deixar l'Escola en guanyar-se una beca per completar els seus estudis en l'Institut Rousseau, de Ginebra (Suïssa), on es va diplomar en la École donis Sciences de l’Éducation, i on va descobrir als principals representants de l'escola geogràfica francesa entre ells, a Paul Vidal de la Blache, Jean Brunhes i uns altres. En 1915 va viatjar a Colòmbia, on va ser director del Gimnàs Modern de Bogotà fins a 1918. Al retorn al seu Catalunya natal, va dirigir diversos centres d'ensenyament importants a Barcelona, com la Mútua Escolar Blanquerna. Va ser assessor de l'Editorial Barcino, on es va publicar el seu primer llibre de Geografia regional: La Cerdanya (1926). Va presidir durant 4 anys el Centre Excursionista de Catalunya. Afirmava que "la Geografia entra pels peus" i predicava aquest lema amb el seu exemple. En 1946, va passar a Veneçuela convidat pel Ministeri d'Educació perquè fundés i dirigís el Departament de Ciències Socials (ara, Departament de Geografia i Història) de l'Institut Pedagògic Nacional, molt abans de fundar-se les Escoles de Geografia de les Universitats. La seva labor, tant en el camp de la docència com en el de la investigació geogràfica, va arribar al seu punt culminant, precisament, a Veneçuela. Va obtenir la ciutadania veneçolana, va publicar nombrosos articles científics i pedagògics, va dirigir nombrosos cursos, conferències, treballs de camp i excursions, i va anar el pedagog que més va fer per la Geografia a Veneçuela. La seva obra més destacada en el camp de la investigació acadèmica va ser la Geografia de Veneçuela, que havia de tenir tres toms i de la qual solament es van publicar els dos primers, encara que continuats amb una altra obra molt important en 1969, Visions geohistòriques de Veneçuela, una col·lecció de treballs monogràfics que va venir a completar el projecte inicial de la seva Geografia la qual, encara avui, resulta una obra científica de consulta obligada sobre els temes geogràfics de Veneçuela (i també històrics). A Veneçuela es dedicava a l'activitat més reconfortant i útil per a un home de la seva talla intel·lectual: investigar i escriure, en la seva residència de la Urbanització Alta Florida, nom que havia "trasplantat" de la seva vida anterior a Catalunya. Aquesta emigració anual entre Caracas i Barcelona es va mantenir entre 1964 i 1978, en què per raons de salut, ja no va tornar a Veneçuela. No obstant això, es va recuperar i va seguir treballant fins a pocs dies abans de la seva mort, en els seus temes favorits de Geografia Històrica.

Rosa Sensat: Directora de l’Escola del Bosc.

Rosa Sensat i Vila (El Masnou, 1873 - Barcelona, 1961) va ser educadora catalana qui va contribuir a l'educació pública a Catalunya durant les primeres dècades del segle XX. Va estudiar a l'Escola Central de Magisteri a Madrid, i després en l'Institut Jean-Jacques Rousseau de Ginebra per aprendre de les noves idees pedagògiques de diverses escoles d'Europa. En 1901, es va traslladar a Alacant. Es va casar en 1903 amb David Ferrer, i els dos es van traslladar a Barcelona. En 1904 va néixer la seva filla Àngels. En 1914 va ser feta la primera directora de la secció de nenes de l'Escola del Bosc de Barcelona, posició que va ocupar fins a 1930. Des de 1930 va ser directora de l'Escola Secundària Mila i Fontanals de Barcelona. Preocupada per la victòria de Francisco Franco en la Guerra civil espanyola, es va jubilar en 1939. En el seu honor, va ser establert en 1965 l'Escola de Mestres Rosa Sensat.

Artur Martorell: Formador de Mestres. (Barcelona, 1894 – 1967). Pedagog. Becari de l'Escola de Mestres Joan Bardina (1907-09), que influí d'una manera decisiva en la seva concepció del magisteri, continuà la seva formació a les escoles de l'antic districte cinquè barceloní (1909), a les escoles de la Sagrada Família (1910-11) i a l'Escola Vallparadís (1912-13) on entrà en contacte amb A. Galí, fins a la seva titulació, el 1916. Assajà el mètode Montessori a les escoles de la Casa de Caritat (1915-17). Inculcà als infants l'hàbit de la reflexió personal des d'una perspectiva cívica, moral i religiosa, i donà un ensenyament viu de la realitat mitjançant el treball col·lectiu i l'elaboració perceptiva dels conceptes, primer a les escoles de Badalona, amb Pompeu Fabra (1917-19), i sobretot, a les escoles del patronat Domènec de Gràcia (1919-30), on fou director. Alhora, diversificà els seus ensenyaments de llenguatge als cursos de nit dels estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya i a les escoles del CADCI. Amb la reorganització de la comissió de cultura de l'ajuntament (1931), Manuel Ainaud el cridà com a assessor tècnic d'ensenyament primari i complementari, des d'on portà a terme una important tasca d'organització, com la de les colònies escolars de l'ajuntament. Fou professor de l'Escola Normal de la Generalitat (1931-39). Després d'uns quants mesos de presó, el 1941 continuà la seva tasca des de l'ajuntament, el 1950 fou nomenat cap del negociat de cultura, i organitzà les emissions per a escolars de Ràdio Barcelona (1954-57); director de l'Institut Municipal d'Educació (1954), organitzà, amb E.Toldrà, els concerts per a escolars al Palau de la Música (1955). A causa de la seva oberta oposició a l'estatització de les escoles municipals, fou traslladat, el 1962, al negociat de cementiris. De la seva obra escrita cal destacar la de l'ensenyament de la llengua, en col·laboració amb Emili Vallès (gramàtiques, exercicis, etc, apareguts amb el pseudònim de Jeroni Marvà), el recull de texts per a infants Selecta de lectures (1935, reeditat modernament) i una gramàtica il·lustrada, també per a infants, Guiatge (1969).

Josep Estalella: Director de l’Institut-Escola. Josep Estalella Graells (Vilafranca del Penedès, 1879 - Barcelona, 1938) va ser un físic espanyol.
Es va doctorar a la Universitat de Barcelona i va ser professor de la mateixa entre 1899 i 1905. En 1902 va finalitzar la seva tesi doctoral sobre els rajos X, convertint-li un dels pioners en la investigació d'aquest camp. En 1905 va obtenir la càtedra de física i química de l'institut d'ensenyament mitjà de Girona. En 1919 va ser nomenat director dels estudis de física i química en l'Institut-Escola de Madrid, influït per la Institució Lliure d'Ensenyament de Francisco Giner dels Rius, càrrec que va exercir fins a 1921. Va ser catedràtic de 1921 a 1932 en l'Institut de Tarragona. En 1932 va ser nomenat director de l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, on va plasmar el seu sistema metodològic propi i característic, al mateix que temps que es va preocupar per la preparació del professorat seguint les noves directrius pedagògiques. Va ser també president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques en el bienni 1933-1934. Va morir en 1938, després de l'inici de la Guerra Civil Espanyola.

Eladi Homs: organitzador d’Escoles d’Estiu. Butlletí de mestres. Introductor de bàsquet. Eladi Homs i Oller (Valls, Alt Camp, 1886. Rubí, Vallès Occidental, 1973). Pedagog. El 1906 fou becat per l'ajuntament de Barcelona per a estudiar les darreres experiències pedagògiques als EUA, on estigué un temps a la Universitat d'Urbana (estat d'Illinois), i, el 1908 passà a estudiar a la Universitat de Chicago. També fou secretari del Museu d'Història Natural de l'Escola d'Educació de la mateixa universitat. Durant la seva estada als EUA publicà a “La crònica del Vallès”, diversos articles sota l'epígraf de “Cròniques quinzenals nord-americanes”. La Societat d'Atracció de Forasters el nomenà, el 1909, corresponsal general de la revista als Estats Units. De nou a Barcelona, el 1910, dirigí la Revista de Educación (1912), on publicà el 1913 “La doctrina de la educación nacionalizadora” i “Quaderns d'Estudi” (1921). També fou director de la primera escola d'estiu i secretari i vocal tècnic del Consell d'Investigació Pedagògica de la Diputació Provincial de Barcelona; fou un actiu introductor i divulgador del mètode Montessori. Durant la República fou secretari del "Butlletí dels Mestres". Col·laborà, entre d'altres publicacions, a "La Mainada" (1921-23) i "València" (1913-14).

Alexandre Galí: Escola Vallparadís. Mesura objectiva. Escolar del treball. Alexandre Galí i Coll (Camprodon, Ripollès, 1886 - Barcelona, 1969) fou un pedagog i historiador català. Pare de Jordi Galí i Herrera, de la pianista Maria Galí i Herrera, del pintor Francesc Galí i Herrera i de l'escriptor Raimon Galí i Herrera. Fou deixeble del seu oncle Bartomeu Galí i Claret (1850-1902) i de Pompeu Fabra fins a catorze anys. Més tard, completà la seva formació de manera autodidàctica (vinculant-se a l'obra i l'ideari de l'Institut Rousseau de Ginebra) i treballà de comptable fins el 1909. Aquell any, i sense tindre encara el títol de mestre, va iniciar la seva tasca pedagògica a l'Escola de Mestres de Joan Bardina. La seva activitat educativa abraçà diversos camps (mestre de minyons, mestre de mestres, promotor d'iniciatives culturals i escolars, lingüista, teòric de l'educació, historiador de la cultura...) i assolí en cada un d'ells un alt nivell. El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, més tard Consell de Pedagogia, del qual fou secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d'estiu, fou administrador general de l'Escola Industrial (1917), dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'Escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), fundà i dirigí el "Butlletí dels Mestres" (1922) i publicà nombrosos articles a "Quaderns d'Estudi" i fou nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-1969). El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada Escola Montessori, la Mútua Escolar Blanquerna (1924-1939), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra “Mesura objectiva del treball escolar” (1928). Participà en el Primer Congrés de Bilingüisme (Luxemburg, 1928) i en el Congrés Internacional de l'Educació Nova de Niça (1932). Proclamada la Segona República Espanyola, fou nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i després del juliol del 1936 hom li confià el negociat de llengua catalana i, més tard, la càtedra de metodologia de l'ensenyament del llenguatge a la Universitat de Barcelona. El 1939 s'exilià a Tolosa, on residí fins el 1943. Novament a Barcelona, es dedicà a treballs editorials i emprengué la tasca d'historiador de la cultura. Treballà en l'obra “Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya” (1900-1936) vast recull sobre aquest tema essencial redactat amb una visió sovint personal; publicà un tros de Calaix de sastre del Baró de Maldà (El col·legi de la bona vida) i col·laborà a Un segle de vida catalana (1961). A partir del 1955 mantingué continuats contactes amb els mestres que portaren a terme un nou moviment de renovació pedagògica a Catalunya. Fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1968).

Alexandre Galí

Pere Vergés: Director de l’Escola del Mar. Obra de l’Ajuntament de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya.

-          Llengua catalana i llengua castellana a l’escola.

-          Les colònies escolars.

-          Psicotècnia i orientació professional.

-          Escola del treball.

-          Mètode Montessori.

-          Tècniques Freinet – Escolar impremta.

Pere Vergés i Farrés (Barcelona, 30 de maig de 1896 - Barcelona, 8 de setembre de 1970) era fill d'una família treballadora. Es va formar en una escola moderna del Poble Sec i a les escoles del Districte VI, que van becar-lo per als estudis de magisteri. En aquest mateix centre va exercir, a partir de 1912, com a auxiliar de mestre. El 1915, amb només dinou anys, Pere Vergés assoleix el títol de magisteri de grau superior. En la mateixa època, va ampliar coneixements als Estudis Normals de la Comunitat, on va participar a les classes del Seminari de Filosofia que impartia Eugeni d'Ors. El 1920 va ser nomenat director de les escoles del Districte II, impulsades per l'esquerra catalanista de l'època. Pere Vergés sempre va viure a Barcelona, però també està vinculat al poble de Capafonts, a la comarca del Baix Camp, on passava les vacances i va promoure la casa de colònies Mas de Fortet. L'any 1921 es convertir en el director de l'Escola del Mar i durant els estius de 1922 i 1923 (primera època), i 1930, 1931 i 1932 (segona època), Vergés també va ser director de la Colònia d'Estiu a Calafell: la República d'Infants de Vilamar. Després de la destrucció de l'Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca al Roserar de Montjuïc (1938-1948) i a l'edifici del barri del Guinardó, on va romandre fins a la seva jubilació, el 1965. El mateix any va encarregar-se de la direcció pedagògica de l'Escola Garbí d'Esplugues de Llobregat i, tres anys després, de la Institució Pere Vergés de Badalona, on la seva filosofia ha perdurat fins als nostres dies. Pere Vergés i Farrés va morir el 8 de setembre de 1970 a Barcelona, a l'edat de setanta-quatre anys. Des del febrer de l'any 1995, un carrer del barri de la Pau de Barcelona porta el seu nom.

Col·laboració: Marina Gázquez.