La Institució Lliure d'Ensenyament inspirat per la filosofia de Karl Christian Friedrich Krause (Krausisme) va ser fundada el 1876 per un grup de catedràtics entre qui es trobaven (Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate i Nicolás Salmerón), separats de la Universitat per defensar la llibertat de càtedra i negar-se a ajustar els seus ensenyaments als dogmes oficials en matèria religiosa, política o moral.
Això els va obligar a prosseguir la seva tasca educadora al marge dels centres universitaris de l'Estat, mitjançant la creació d'un establiment educatiu privat, les primeres experiències del qual es van orientar cap a l'ensenyament universitari i, després, a l'educació primària i secundària.
Van recolzar el projecte els intel·lectuals més progressistes del país: Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio i altres personalitats compromeses en la renovació educativa, cultural i social
Des de 1876 fins a la guerra civil de 1936, l'ILE es va convertir en el centre de gravetat de tota una època de la cultura espanyola i en curs|via per a la introducció a Espanya de les teories més avançades pedagògiques i científiques que s'estaven desenvolupant fora de les fronteres espanyoles.
Des de pràcticament mitjan el segle XIX, alguns sectors de la societat havien intentat de forma directa o indirecta que dones extraordinàries de la seva família poguessin rebre ensenyaments universitaris. Alguns destacats educadors com Fernando de Castro, rector de la Universitat Central de Madrid i fundador de l'Associació per a l'Ensenyament de la Dona i l'Escola d'Institutrius, o Francisco Giner de los Ríos, fundador de la Institució Lliure d'Ensenyament, entre altres, havien apostat obertament per l'educació de les dones com a factor de desenvolupament d'Espanya.
No el van tenir fàcil. Però es va donar aquí un fet diferencial respecte a altres països europeus en la lluita pels drets de les dones: al costat de senyores de l'enorme talla intel·lectual de Concepció Areny i Emilia Pardo Bazán, per citar sol dos, van ser a primera fila senyors compromesos i valents que lluitaven no sols per la justícia de la idea, sinó també pels drets de les seves pròpies filles, manilles o germanes.
Un reforç important en aquell impuls d'educar a les dones vi dels Estats Units amb Alice Gordon Gulick i el seu International Institute for Girls in Spain, on van començar a instruir amb mètodes didàctics americans a joves espanyoles que després s'examinaven per lliure en els nostres instituts i universitats, mentre proporcionaven models femenins inèdits en la societat espanyola: dones cultes, professionals, elegants, intel·ligents i independents.
Això els va obligar a prosseguir la seva tasca educadora al marge dels centres universitaris de l'Estat, mitjançant la creació d'un establiment educatiu privat, les primeres experiències del qual es van orientar cap a l'ensenyament universitari i, després, a l'educació primària i secundària.
Van recolzar el projecte els intel·lectuals més progressistes del país: Joaquín Costa, Augusto González de Linares, Hermenegildo Giner, Federico Rubio i altres personalitats compromeses en la renovació educativa, cultural i social
Des de 1876 fins a la guerra civil de 1936, l'ILE es va convertir en el centre de gravetat de tota una època de la cultura espanyola i en curs|via per a la introducció a Espanya de les teories més avançades pedagògiques i científiques que s'estaven desenvolupant fora de les fronteres espanyoles.
Des de pràcticament mitjan el segle XIX, alguns sectors de la societat havien intentat de forma directa o indirecta que dones extraordinàries de la seva família poguessin rebre ensenyaments universitaris. Alguns destacats educadors com Fernando de Castro, rector de la Universitat Central de Madrid i fundador de l'Associació per a l'Ensenyament de la Dona i l'Escola d'Institutrius, o Francisco Giner de los Ríos, fundador de la Institució Lliure d'Ensenyament, entre altres, havien apostat obertament per l'educació de les dones com a factor de desenvolupament d'Espanya.
No el van tenir fàcil. Però es va donar aquí un fet diferencial respecte a altres països europeus en la lluita pels drets de les dones: al costat de senyores de l'enorme talla intel·lectual de Concepció Areny i Emilia Pardo Bazán, per citar sol dos, van ser a primera fila senyors compromesos i valents que lluitaven no sols per la justícia de la idea, sinó també pels drets de les seves pròpies filles, manilles o germanes.
Un reforç important en aquell impuls d'educar a les dones vi dels Estats Units amb Alice Gordon Gulick i el seu International Institute for Girls in Spain, on van començar a instruir amb mètodes didàctics americans a joves espanyoles que després s'examinaven per lliure en els nostres instituts i universitats, mentre proporcionaven models femenins inèdits en la societat espanyola: dones cultes, professionals, elegants, intel·ligents i independents.
Opinió:
No podem per menys que mirar enrere i veure el llarg camí recorregut en la integració de les dones com|com a ciutadanes de ple dret en la nostra societat. Primer va ser el dret a una educació equivalent a la dels barons i el de ser nosaltres mateixes educadores. Després, el 1931, el dret al vot, que es perdria per a tota la ciutadania durant 41 anys, des de 1936 a 1977. També va poder semblar en els anys de postguerra que les dones es retiraven de les universitats, però, després d'un parèntesi, les joves espanyoles van irrompre a les aules universitàries durant la dècada dels cinquanta per quedar-se, i actualment són majoria entre l'alumnat universitari espanyol.
Avui encara tenim pendent la plena integració social de les dones, sense costums que ens marginin, sense prejudicis que ens infravalorin. Homes i dones som diferents, afortunadament, però no desiguals. I l'educació beneïda és, no sol com pensaven Areny o Giner, un motor de desenvolupament de la societat, sinó també un dels factors que impulsen dia a dia una societat més justa i equitativa. Tenim motius per celebrar aquest centenari.
No podem per menys que mirar enrere i veure el llarg camí recorregut en la integració de les dones com|com a ciutadanes de ple dret en la nostra societat. Primer va ser el dret a una educació equivalent a la dels barons i el de ser nosaltres mateixes educadores. Després, el 1931, el dret al vot, que es perdria per a tota la ciutadania durant 41 anys, des de 1936 a 1977. També va poder semblar en els anys de postguerra que les dones es retiraven de les universitats, però, després d'un parèntesi, les joves espanyoles van irrompre a les aules universitàries durant la dècada dels cinquanta per quedar-se, i actualment són majoria entre l'alumnat universitari espanyol.
Avui encara tenim pendent la plena integració social de les dones, sense costums que ens marginin, sense prejudicis que ens infravalorin. Homes i dones som diferents, afortunadament, però no desiguals. I l'educació beneïda és, no sol com pensaven Areny o Giner, un motor de desenvolupament de la societat, sinó també un dels factors que impulsen dia a dia una societat més justa i equitativa. Tenim motius per celebrar aquest centenari.
Activitat grupal:
Marina Gázquez,
Sonia Berlanga,
Ana Cabello,
Anna Esteban.
No hay comentarios:
Publicar un comentario